Tinc el ferm propòsit de no parlar de política en aquest blog, ni de Colòmbia ni de Catalunya. Però en dates tan assenyalades com avui ni puc ni vull evitar-ho. Només en dies com avui.
Fora de Catalunya, si parlem de l'onze de setembre tothom pensarà en l'atac d'Al-Qaeda a les Torres Bessones de Nova York o, fins i tot, la pujada al poder del dictador Augusto Pinochet a Xile. En tot cas, ningú entendrà per qué fem festa avui els catalans.
Avui fa ben bé 300 anys (1714) que les tropes borbèniques (fidels a Felip V de Borbó, avantpassat de l'actual rei d'Espanya) conqueriren la ciutat de Barcelona després de mesos de setge, després d'anys de guerra. Aquell dia tancà 7 segles d'història de Catalunya com a estat independent o, al menys, amb lleis pròpies.
Aquell dia començà també el llarg camí del triomf del nostre poble: la supervivència de Catalunya com a cultura, com a nació.
Recapitulem, però.
Molt probablement, la història d'Espanya que haureu estudiat al col·legi parla d'un estat més o menys uniforme creat a partir de la unió dinàstica entre Elisabet de Castella i Ferràn d'Aragó l'any 1492. De fet, hi ha gent que ho porta encara més enllà parlant de la batalla de Covadonga on els diferents regnes cristians de la Península Ibérica s'aliaren contra els musulmans l'any 722 manifestant en aquella aliança una "unitat de destí universal". Una manera de dir que, tot i regnes independents, ja savien que en el futur tots farien Espanya.
Però hi ha una altra versiò de la història.
Després de la romanització de la Península Ibérica, d'on rau el nom del territori (Hispania), i els segles de dominació musulmana, varen anar apareixent diferents regnes i comptats cristians. Aquestos no només guerrejaven contra els musulmans, sino també contra els altres regnes cristians.
Aquestos regnes, a base d'expansions territorials i unions dinàstiques, arrivaren al Renaixement en tres blocs:
- Regne de Portugal
- Regne de Castella
- Corona d'Aragó (o també catalanoaragonesa)
Aquest darrer territori era més aviat una confederació on cada territori gaudia de les seves pròpies lleis:
- Regne d'Aragó
- Principat de Catalunya
- Regne de València
- Regne de Mallorca
Doncs bé, aquell famós matrimoni reial de l'any 1492 implicà la unió del Regne de Castella i de la Corona catalanoaragonesa. Ara bé, durant segles cada territori va continuar gaudint de les seves pròpies lleis.
Durant segles. Fins que l'any 1701 començà la Guerra de Successió. Un conflicte que sacsejà tot Europa i Amèrica per veure qui n'havia d'heretar el tron d'Espanya (i de tots els seus territoris arreu del món): Felip V de Borbó o Carles III d'Austria. Una guerra on els catalanoaragonesos anaren del bàndol austrìac. Només cal veure qui és el Rei d'Espanya actualment (Joan Carles I de Borbó) per esbrinar qui la va guanyar aquesta guerra.
Així doncs, aquell 11 de setembre de 1714 Felip V de Borbó tingué les mans lliure per aplicar als territoris rebels (bàsicament la Corona catalanoaragonesa) el dret de conquesta i la repressió concretada en el decret de Nova Planta:
- Imposà el model política castella passant per sobre de totes les lleis i tradicions pròpies del territori.
- Imposà el castellà (o espanyol) com a única llengua vàlida, relegant el català a una situació d'indefensió que encara avui, segles després, estem mirant de corregir.
- S'inventaren nous impostos per castigar el nostre poble.
- Generalitat, Consell de Cent, Junta de Braços, totes les institucions pròpies van ser abolides.
I és aquí on neix el nostre triomf. Per que a hores d'ara, tot i la insistència d'Espanya en assimilar-nos, encara som, encara ens sentim nació. Encara lluitem per recuperar els drets que ens arrabassaren.
Això és el que cel·lebrem: la voluntat del nostre poble per recuperar la llibertat.
Visca Catalunya Lliure!
